Risotto de Ceps “Monbolet”

Avui, malgrat que ha arribat la tardor, no podem sortir a “caçar bolets”. El bosc està ben sec i probabilitats de trobar-ne doncs sincerament CAP, primer perquè per aquí no ha plogut i segon perquè si quan n’hi han ja no els veig… que voleu que us digui si hi vaig ara. Per tant i com a dona previsora que sóc, sempre tinc algun recurs amagat a la màniga i us explico perquè.Aquest estiu he tingut la sort de conèixer el bonic poble de Berga, desconegut per mi, però que gràcies a una parella que hem conegut recentment i el qual ell n’és fill d’allà hi vàrem anar tots plegats.


Passejant pel centre mentre m’explicaven mil històries i tradicions que em fascinaven, vaig descobrir una d’aquelles botigues de les d’abans, si, com de les que hi havien al meu poble quan era petita. De sobte, em vaig trobar gairebé cinquanta anys enrere i quins records... alguna llàgrima vaig notar que brollava dels meus ulls emocionats que no donaven crèdit al què veien. De seguida una força magnètica em va empènyer a dins i com una metralleta vaig començar a explicar-li a la senyora gran que era dins, totes les meves “batalletes”, que si els càntirs de plàstic eren com els que hi havien a l’hora del pati de l’escola de monges on vaig anar mentre totes fèiem cua per beure una mica d’aigua fresca a galet, que si els prestatges i els estris que hi havia eren com a “Ca la Carmen de les olles”, que fins i tot l’olor em transportava a la meva infància. Bé vaig acabar comprant un didal per a la mama que en fa col·lecció i n’hi porto un de tot arreu allà on vaig. Vaig sortir-ne amb recança, gairebé estirada per la força dels de casa que ja em coneixen com m’enrotllo.
Tot seguint pels carrers més cèntrics del poble em va cridar l’atenció una petita carnisseria, però amb un goig especial que m’hi va fer aturar. Una mena de pots d’arròs que hi havia a l’aparador va ser l’excusa perfecte per fer-m’hi entrar, novament els ulls en blanc i un bufec es va desdibuixar al rostre de més d’un. Però jo si, que tota decidida entro cap dins i li pregunto al dependent que què eren aquells pots. Amb una esplèndida i amabilíssima explicació em va fer lloances del producte, tot i fent alabances dels bolets de la seva estimada Berga i comarca, així com dels seus embotits i tota una llarga llista de menjars que hi tenia.L’hi vaig comprar dos pots de Risotto de Ceps de "Monbolet", ah, i una bosseta de llardons (peccato di cardinale), i vaig agrair-li tanta amabilitat prometent-li que algun dia hi tornaria.Al sortir, per compensar tanta paciència, els vaig dir als acompanyants, que un dia assaboriríem tots junts l’arròs amb ceps que havia comprat.Avui, ha arribat el dia. Aquest serà el meu recurs d’avui per a fer un bon dinar, o sigui que mans a l’obra i ja us diré el què.